Síndrome d’Horner en gossos: què és i com afecta la nostra mascota?

La síndrome d’Horner en gossos és una condició neurològica que passa quan hi ha una interrupció a la via simpàtica que controla certes funcions de l’ull i la cara. Aquesta patologia és fàcilment identificable per alguns dels seus símptomes més comuns, com la caiguda de la parpella superior, contracció anormal de la pupil·la i enfonsament del globus ocular.

Tot i que no sempre representa una emergència, la seva aparició sobtada pot ser alarmant per als amos de mascotes. Un diagnòstic adequat, basat en l’historial clínic i les proves neurològiques, és fonamental per determinar la causa subjacent i establir un tractament adequat.

Què és la síndrome d’Horner? Quines són les causes i els símptomes més comuns? Pot ser greu per a la nostra mascota? En aquest article, l’equip de SURvet aportarem informació per aclarir aquests dubtes. A més, parlarem de la prevenció i de la importància de l’atenció veterinària primerenca per fer un diagnòstic i pautar el tractament adequat.

Què és la Síndrome d'Horner en gossos? És greu? Resulta dolorós?

La síndrome d’Horner en gossos és un trastorn neurològic que afecta el sistema nerviós autònom, específicament la innervació simpàtica de l’ull i les seves estructures associades.
La síndrome d’Horner no és una malaltia en si mateixa, sinó un signe que hi ha un problema subjacent que afecta el sistema nerviós simpàtic -una de les divisions del sistema nerviós autònom-, el qual regula de forma involuntària nombroses accions, entre elles la contracció dels músculs llisos.

Pel que fa a la seva gravetat, la síndrome d’Horner en si mateix no és perillosa, però pot ser un indicador d’un problema subjacent més seriós, com ara infeccions, lesions neurològiques o tumors, com hem assenyalat anteriorment. Per aquesta raó, és important acudir al veterinari per identificar-ne la causa i determinar si requereix tractament específic.

Tot i que aquests signes poden ser alarmants per als amos, la majoria dels gossos no presenten dolor ni molèsties significatives. Tot i això, si la causa subjacent és una infecció de l’oïda, un traumatisme o una inflamació nerviosa, el gos podria experimentar molèsties o sensibilitat a la zona afectada.

La síndrome d’Horner en gossos es pot presentar a qualsevol edat, encara que és més comú en gossos adults o grans. No és exclusiu d’una etapa de la vida, ja que les causes poden ser variades, com veurem més endavant.

Símptomes de la Síndrome d'Horner en gossos

Aquesta síndrome pot provocar diferents símptomes, depenent de les causes que en provoquin l’aparició. Aquesta alteració provoca un conjunt de signes clínics característics, que inclouen:

• Ptosi: caiguda de la parpella superior.
• Miosi: contracció anormal de la pupil·la.
• Enoftalms: enfonsament del globus ocular a l’òrbita.
• Protrusió de la membrana nictitant -la tercera parpella-.

Aquests signes poden aparèixer de forma sobtada o progressiva, i generalment afecten només un costat de la cara.

Causes. Afeccions més comunes associades

La síndrome d’Horner pot ser causada per traumatismes, inflamacions, infeccions, tumors, malalties inflamatòries que afecten la via simpàtica ocular o fins i tot per problemes idiopàtics -que significa sense causa aparent-.

A què es pot associar la síndrome d’Horner als gossos?

Malalties neurològiques

• Mielopatia cervical: lesions a la medul·la espinal cervical poden afectar la via simpàtica.
• Neoplàsies: tumors al cervell, a la medul·la espinal, el plexe braquial o regió toràcica poden també comprimir els nervis simpàtics.
• Polineuropaties: malalties que afecten múltiples nervis perifèrics.

Traumatismes i lesions

• Cops al cap o coll: poden fer malbé les fibres nervioses simpàtiques.
• Cirurgies al cap, coll o tòrax: certs procediments poden afectar els nervis propers.
• Lesions al plexe braquial: traumatismes en aquesta xarxa nerviosa, ubicada a l’aixella, poden desencadenar la síndrome.

Malalties inflamatòries i infeccioses

• Otitis mitjana i interna: la inflamació de l’orella mitjana o interna pot afectar els nervis simpàtics propers.
• Meningoencefalitis: infeccions o inflamacions al cervell poden, així mateix, afectar les vies simpàtiques.

Malalties de l’oïda i l’ull

• Abscessos o infeccions a l’orella: poden comprometre el nervi simpàtic a nivell de l’orella mitjana.
• Glaucoma: encara que el glaucoma no causa directament la síndrome d’Horner, poden coexistir si hi ha mal en estructures nervioses properes.

Causes idiopàtiques

En alguns casos, no hi ha una causa específica de la síndrome d’Horner. S’anomena Horner idiopàtic i sol resoldre’s per si mateix amb el temps. Tot i això, cal recordar que, davant de qualsevol símptoma -encara que no s’associï a cap traumatisme o problema- cal acudir al veterinari.

Font: @JoelMills – Wikimedia

Diagnòstic de la síndrome d'Horner en gossos

El diagnòstic d’aquesta patologia es basa en l’observació dels signes clínics i la identificació de la causa subjacent. Per això, el veterinari realitzarà una sèrie de proves que poden incloure:

1. Examen físic i neurològic: el veterinari avaluarà l’aparença de l’ull i la resposta pupil·lar, així com possibles anomalies al cap, al coll i a les extremitats. També revisarà si hi ha signes d’infeccions a l’orella o lesions a la columna cervical.
2. Prova de fenilefrina: s’usa un dilatador pupil·lar per determinar la localització de la lesió a la via simpàtica. Depenent del temps de resposta de la pupil·la, es pot diferenciar entre una lesió a la primera, segona o tercera neurona del sistema simpàtic.
3. Proves d’imatge: si se sospita una causa subjacent greu, poden ser necessàries proves com ara radiografies de tòrax i columna cervical per descartar tumors o traumatismes. Ressonància magnètica (RM) o tomografia computeritzada (TC) per avaluar possibles lesions al cervell, medul·la espinal o plex.
4. Anàlisis complementàries: es realitzaran citologies o cultius si se sospita una infecció de l’orella mitjana o interna.
5. Anàlisi de sang: aquestes analítiques permetran descartar infeccions sistèmiques o malalties inflamatòries.

El diagnòstic precís és clau per determinar si la síndrome d’Horner és idiopàtica -sense causa aparent- o si està relacionada amb una malaltia que requereix tractament específic.

Tractament de la síndrome d'Horner en gossos

El tractament de la síndrome d’Horner en gossos depèn de la causa subjacent. En molts casos, especialment en els idiopàtics, la condició es pot resoldre, com hem explicat anteriorment, per si sola en un període de setmanes o mesos sense necessitat de tractament específic.

Tot i això, si es detecta una malaltia subjacent, és fonamental tractar-la a temps i adequadament. Després del diagnòstic, serà el veterinari qui determinarà el tipus de tractament adequat. L’èxit del tractament dependrà del seu maneig primerenc i apropiat. Per tant, davant qualsevol signe de síndrome d’Horner en un gos, és recomanable acudir al veterinari sense perdre temps per dur a terme un diagnòstic precís i poder iniciar el tractament més oportú.

Recomanacions per a la cura del gos afectat

Si el vostre gos ha estat diagnosticat amb síndrome d’Horner, és important brindar-li les cures adequades mentre es recupera.

Algunes recomanacions per tenir-ne cura són:

• Seguir el tractament indicat pel veterinari i assistir a les revisions mèdiques recomanades.
• Mantenir un ambient segur i còmode. Atès que la visió del gos es pot veure afectada per la pupil·la contreta, cal evitar canvis bruscos d’il·luminació. Si mostra desorientació, col·locarem obstacles suaus per evitar cops.
• Evitarem que el gos es grati o fregui l’ull afectat per prevenir lesions addicionals.
• Estarem atents a signes de millora o empitjorament. Si hi ha agreujament dels símptomes, com a major enfonsament de l’ull, canvis en la mida de la pupil·la o signes de dolor, cal acudir com més aviat millor al veterinari.
• Evitar l’automedicació. No cal utilitzar medicaments sense supervisió veterinària, ja que alguns fàrmacs poden ser contraproduents o empitjorar la condició.
• Controlar les malalties subjacents, segons les indicacions del professional veterinari.

La prevenció és la millor manera d’evitar les malalties que aquesta síndrome pot provocar. Per tant, hem de tenir present la importància de consultar amb el veterinari davant de qualsevol símptoma sospitós o comportament estrany de la nostra mascota.

La síndrome de Horner en gats

La síndrome d’Horner en gats, igual que en gossos, és un trastorn neurològic que afecta els nervis simpàtics de l’ull i la cara, causant caiguda de la parpella (ptosi), pupil·la contreta (miosi), ull enfonsat (enoftalms) i tercera parpella visible.

Font: @Blumoon531 – Wikimedia

Diferències amb la síndrome de Horner en gossos

• En gats, la causa idiopàtica (desconeguda) és menys freqüent que en gossos.
• En gats, sol estar associat a traumatismes, infeccions de l’orella mitjana o tumors al coll.
• La recuperació espontània en gats és menys comú que en gossos, per la qual cosa és més important cercar una causa subjacent.

Diagnòstic i tractament

Es diagnostica amb examen clínic i proves farmacològiques. El tractament depèn de la causa: si és infecciosa, es fan servir antibiòtics; si hi ha un tumor, pot requerir cirurgia. En alguns casos, la síndrome es resol per si sola.
Com que en gats sol estar relacionat amb malalties més greus, és fonamental una revisió veterinària detallada.

En la majoria dels casos, amb un adequat seguiment veterinari i les cures apropiades, els gossos amb síndrome d’Horner poden portar una vida normal i recuperar-se del tot. Tot i així, és molt important assenyalar que el diagnòstic adequat mitjançant exàmens neurològics i proves oftalmològiques són clau per determinar la causa subjacent i establir un tractament adequat.

Si sospiteu que el vostre gos pot estar patint un episodi de síndrome d’Horner, a SURvet posem a la vostra disposició atenció veterinària 24 hores, gràcies a un equip que us atendrà cada dia de l’any en horari d’urgència. Podeu contactar amb el nostre centre a través del telèfon  +34 934 594 500.