Shunt portosistèmic en gossos i gats: símptomes, diagnòstic, tractament i esperança de vida
El shunt portosistèmic en gossos i gats és una alteració vascular que provoca que la sang no passi correctament pel fetge, impedint que aquest filtri adequadament les substàncies tòxiques. Com a conseqüència, poden aparèixer símptomes neurològics, digestius i urinaris que afecten la salut i la qualitat de vida de la mascota. Es tracta d’una malaltia que pot ser congènita o, amb menys freqüència, adquirida com a conseqüència d’altres patologies hepàtiques.
En aquest article, l’equip de SURvet explicarem què és un shunt portosistèmic, quins són els seus símptomes més habituals, com es diagnostica, quines opcions de tractament existeixen i quina pot ser l’esperança de vida de les mascotes afectades. Un diagnòstic precoç i un maneig veterinari adequat són fonamentals per millorar el pronòstic i la qualitat de vida.
Continguts
Què és un shunt portosistèmic? Causes
Com hem indicat a la introducció, el shunt portosistèmic és una anomalia vascular que permet que la sang procedent de l’aparell digestiu eviti, parcialment o totalment, el seu pas pel fetge i es desviï directament a la circulació general. A causa d’aquesta alteració, el fetge no pot filtrar adequadament les toxines i les substàncies de rebuig, que s’acumulen a l’organisme i poden provocar diversos problemes de salut.
Es tracta d’una patologia que pot afectar tant gossos com gats i que requereix diagnòstic i tractament veterinari per evitar complicacions greus. Aquesta alteració pot ser congènita, present des del naixement, o adquirida com a conseqüència de malalties hepàtiques que provoquen hipertensió portal.
Shunt congènit
El shunt congènit és present des del naixement i és la forma més freqüent de la malaltia. Habitualment consisteix en un únic vas anòmal que desvia la sang portal.
Els símptomes solen aparèixer durant els primers mesos de vida, especialment després del deslletament o quan augmenta el consum de proteïnes. Els cadells afectats poden presentar:
- Retard en el creixement.
- Alteracions neurològiques.
- Problemes digestius.
- Formació de càlculs urinaris.
El tractament sol combinar estabilització mèdica i, quan és possible, correcció quirúrgica.
Shunt adquirit
El shunt adquirit apareix com a conseqüència de malalties hepàtiques cròniques que provoquen hipertensió portal, és a dir, un augment de la pressió als vasos que porten la sang al fetge.
A diferència del congènit, solen desenvolupar-se múltiples derivacions vasculars per intentar alleujar aquesta pressió elevada. Per aquest motiu, la correcció quirúrgica generalment no està indicada i el tractament se centra a controlar la malaltia hepàtica subjacent i reduir els símptomes associats.
Aquest tipus de shunt sol diagnosticar-se en animals adults o geriàtrics amb malalties hepàtiques avançades.
Tipus de shunt portosistèmic
El shunt portosistèmic es pot classificar segons la seva localització i el seu origen. Identificar el tipus de shunt és fonamental, ja que condiciona tant el tractament com el pronòstic del pacient.
Shunt intrahepàtic
El shunt intrahepàtic és aquell que es localitza dins del fetge. Es produeix per la persistència anormal d’un vas sanguini fetal que s’hauria de tancar després del naixement i que continua desviant part de la sang portal cap a la circulació general.
Aquest tipus de shunt és més freqüent en gossos de races grans, com el Labrador Retriever, el Golden Retriever, el Pastor Alemany o l’Irish Wolfhound. A causa de la seva localització profunda dins del fetge, la seva correcció quirúrgica sol ser més complexa i requereix tècniques especialitzades.
Les mascotes afectades solen presentar símptomes des d’edats primerenques, tot i que la gravetat pot variar segons el grau de desviació sanguínia.
Shunt extrahepàtic
El shunt extrahepàtic es troba fora del fetge i consisteix en una connexió anòmala entre els vasos portals i la circulació sistèmica.
És la forma més freqüent en gossos de races petites i miniatura, com el Yorkshire Terrier, el Maltès, el Caniche, el Shih Tzu o el Schnauzer miniatura. També pot aparèixer en gats.
En trobar-se fora del teixit hepàtic, sol ser més accessible quirúrgicament i, en general, presenta un millor pronòstic després de la cirurgia que els shunts intrahepàtics.
La detecció precoç i la correcció quirúrgica primerenca permeten que molts pacients recuperin una excel·lent qualitat de vida.
Com afecta a l’organisme el shunt portosistèmic? Símptomes
Els primers símptomes del shunt portosistèmic solen aparèixer durant els primers mesos de vida, especialment després del deslletament, tot i que en alguns casos poden passar desapercebuts fins a l’edat adulta. Els signes clínics són molt variables i depenen de la quantitat de sang que evita el pas pel fetge.
Quan la sang no passa pel fetge, les substàncies tòxiques absorbides durant la digestió no s’eliminen adequadament i es distribueixen per tot l’organisme.
Això provoca diverses alteracions, com ara:
- Trastorns digestius: vòmits, diarrea, pèrdua de la gana o pèrdua de pes.
- Retard en el creixement: especialment en cadells amb shunts congènits.
- Alteracions urinàries: formació de càlculs urinaris i augment del risc d’infeccions urinàries.
- Alteracions hepàtiques: el fetge rep menys sang i nutrients, per la qual cosa sol desenvolupar-se menys del normal i perd capacitat funcional.
La gravetat dels símptomes depèn de la mida del shunt i de la quantitat de sang que deixa de passar pel fetge. Per això, un diagnòstic precoç i un tractament adequat són fonamentals per prevenir complicacions i millorar la qualitat de vida de la mascota.
Relació amb els símptomes neurològics
Un dels principals problemes associats al shunt portosistèmic són els símptomes neurològics, coneguts com a encefalopatia hepàtica. En no passar la sang pel fetge, substàncies tòxiques com l’amoníac no s’eliminen correctament i arriben al cervell, alterant-ne el funcionament.
Com a conseqüència, els gossos i gats afectats poden presentar:
- Desorientació.
- Apatia.
- Mirada perduda.
- Canvis de comportament.
- Alteracions visuals.
- Debilitat o somnolència excessiva.
- Manca de coordinació en caminar.
- Tremolors.
- Episodis de pressió del cap contra parets o mobles.
- Convulsions en casos més avançats.
Aquests signes solen aparèixer o empitjorar després dels àpats, quan augmenta l’absorció de substàncies procedents de la digestió.
La gravetat dels símptomes pot variar entre pacients, però la seva presència sol ser un senyal d’alerta important per sospitar de l’existència d’un shunt portosistèmic.
Atès que molts d’aquests símptomes poden confondre’s amb altres malalties, és important acudir al professional veterinari davant de qualsevol alteració persistent, especialment en cadells o animals joves amb un creixement insuficient o signes neurològics inexplicables.
Diagnòstic del shunt portosistèmic en gossos i gats
El diagnòstic del shunt portosistèmic requereix combinar la història clínica, l’exploració física i diverses proves complementàries. Atès que els símptomes poden confondre’s amb altres malalties hepàtiques, neurològiques o digestives, és fonamental realitzar un estudi complet per confirmar la presència del shunt, identificar-ne la localització i planificar el tractament més adequat.
Per a això, el professional veterinari realitzarà les proves següents:
Shunt portosistèmic: analítiques sanguínies
Les analítiques sanguínies són una de les primeres eines diagnòstiques quan existeix sospita de shunt portosistèmic. Tot i que no permeten visualitzar directament el vas anòmal, poden detectar alteracions compatibles amb una funció hepàtica deficient.
- Elevació dels àcids biliars. La determinació dels àcids biliars abans i després de l’àpat és una de les proves més utilitzades. En condicions normals, aquests compostos són processats pel fetge, però quan existeix un shunt les seves concentracions solen trobar-se elevades a causa del pas anòmal de la sang.
- Amoníac elevat. L’amoníac és una substància tòxica produïda durant la digestió de les proteïnes. En animals amb shunt portosistèmic, el fetge no el pot eliminar adequadament, per la qual cosa els seus nivells augmenten a la sang. Aquesta elevació està estretament relacionada amb l’aparició de signes neurològics o encefalopatia hepàtica.
- Alteracions hepàtiques. L’analítica també pot mostrar altres alteracions compatibles amb la malaltia, com:
- Disminució de la urea.
- Descens de l’albúmina i de les proteïnes plasmàtiques.
- Hipoglucèmia en alguns pacients.
- Reducció del colesterol sanguini.
- Alteracions dels enzims hepàtics.
Tot i que aquestes troballes no són específiques, ajuden a orientar el diagnòstic i a valorar l’estat funcional del fetge.
Shunt portosistèmic: ecografia
L’ecografia abdominal és una de les proves d’imatge més importants en el diagnòstic inicial del shunt portosistèmic.
- Visualització del vas anòmal. Pot permetre identificar directament el vas sanguini anormal responsable de la desviació de la circulació portal.
- Valoració de la mida hepàtica. Molts animals afectats presenten un fetge més petit del normal -microhepatia-, a causa que rep menys aportació sanguínia i nutrients. L’ecografia permet valorar aquesta alteració i detectar altres canvis associats.
- Tècnica clau en el diagnòstic inicial. A més d’identificar el shunt, l’ecografia ajuda a descartar altres malalties hepàtiques, valorar la circulació portal i detectar possibles càlculs urinaris o alteracions renals associades.
Pel seu caràcter no invasiu i la seva àmplia disponibilitat, sol ser una de les primeres proves d’imatge recomanades quan existeix sospita clínica.
Shunt portosistèmic: altres proves diagnòstiques
En alguns pacients poden ser necessàries tècniques avançades per confirmar el diagnòstic o planificar la cirurgia.
- TAC -angiografia-. La tomografia computada amb contrast o angiografia per TAC és actualment una de les proves més precises per localitzar el shunt i estudiar detalladament l’anatomia vascular. Permet identificar el trajecte exacte del vas anòmal, diferenciar entre shunts intrahepàtics i extrahepàtics i planificar amb més seguretat la intervenció quirúrgica.
- Gammagrafia. La gammagrafia és una prova de medicina nuclear que permet avaluar el flux sanguini hepàtic i confirmar l’existència de derivacions portosistèmiques. Tot i que és molt fiable, la seva disponibilitat sol ser més limitada.
- Biòpsia hepàtica en casos complexos. En determinades situacions pot recomanar-se l’obtenció d’una biòpsia hepàtica per valorar l’estat del teixit hepàtic o descartar altres malalties concomitants. Aquesta prova sol reservar-se per a casos complexos o quan existeixen dubtes diagnòstics.
La combinació de proves de laboratori i tècniques d’imatge permet confirmar el diagnòstic amb precisió, determinar el tipus de shunt portosistèmic i establir el tractament més adequat per a cada pacient.
Tractament del shunt portosistèmic en gossos i gats
El tractament del shunt portosistèmic té com a objectiu reduir l’acumulació de toxines a l’organisme, controlar els símptomes clínics i, sempre que sigui possible, corregir l’alteració vascular responsable de la malaltia. L’elecció del tractament dependrà del tipus de shunt, de la gravetat dels símptomes i de l’estat general del pacient.
Tractament mèdic del shunt portosistèmic
El tractament mèdic sol utilitzar-se per estabilitzar l’animal abans de la cirurgia o en aquells casos en què la intervenció quirúrgica no és possible.
El professional veterinari podrà indicar:
- Dieta baixa en proteïnes. Es recomana una alimentació específica amb proteïnes d’alt valor biològic i en quantitat controlada. L’objectiu és reduir la producció de substàncies tòxiques, com l’amoníac, durant la digestió i disminuir el risc d’encefalopatia hepàtica.
- Lactulosa. La lactulosa és un dels medicaments més utilitzats en aquests pacients. Redueix els nivells d’amoníac afavorint-ne l’eliminació a través de les femtes i disminuint-ne l’absorció a l’intestí. També modifica la microbiota intestinal, reduint la producció d’amoníac per part dels bacteris.
- Antibiòtics intestinals. Alguns antibiòtics ajuden a reduir la població de bacteris intestinals responsables de produir amoníac i altres toxines. Això contribueix a millorar els símptomes neurològics associats al shunt.
- Maneig de l’encefalopatia hepàtica. El tractament mèdic també se centra a controlar l’encefalopatia hepàtica mitjançant la combinació de dieta, medicació i seguiment veterinari. En els casos més greus pot ser necessària l’hospitalització per estabilitzar el pacient.
Tractament quirúrgic del shunt portosistèmic
La cirurgia és el tractament d’elecció en la majoria dels shunts portosistèmics congènits, ja que permet corregir la circulació anòmala i restablir progressivament el flux sanguini cap al fetge.
- Tancament del shunt. L’objectiu és tancar totalment o parcialment el vas anòmal perquè la sang torni a passar pel fetge. En molts casos, aquest tancament s’ha de realitzar de manera gradual per evitar complicacions derivades d’un augment brusc de la pressió portal.
- Tècniques quirúrgiques. Existeixen diferents tècniques per aconseguir el tancament progressiu del shunt, entre elles l’ús d’anells ameroides -aquests anells es tanquen de manera automàtica i progressiva perquè estan fabricats amb un material que, en hidratar-se, s’expandeix i va estrenyent a poc a poc el vas sanguini- o la lligadura parcial del vas, que permeten una oclusió controlada i segura de la derivació vascular.
- Millor opció en la majoria dels casos congènits. Quan el pacient és un bon candidat quirúrgic, la cirurgia sol oferir els millors resultats a llarg termini. Molts gossos i gats experimenten una millora significativa dels símptomes i fins i tot una resolució completa dels signes clínics després de la correcció del shunt.
Shunt portosistèmic: pronòstic, cures i qualitat de vida
El pronòstic del shunt portosistèmic depèn de diversos factors, entre ells el tipus de shunt, la gravetat dels símptomes, la presència de complicacions neurològiques i la possibilitat de realitzar un tractament quirúrgic correctiu. En general, com més aviat es diagnostiqui la malaltia i s’instauri el tractament adequat, millors seran els resultats a llarg termini.
Quant viu un gos o un gat amb shunt portosistèmic?
L’esperança de vida és molt variable i depèn principalment de si el shunt es pot corregir quirúrgicament. En les mascotes que se sotmeten a cirurgia amb èxit, el pronòstic sol ser molt favorable i moltes poden portar una vida pràcticament normal durant anys. En nombrosos casos, els símptomes desapareixen o milloren significativament i la qualitat de vida augmenta de manera notable.
Quan la cirurgia no és possible i s’opta per un tractament exclusivament mèdic, alguns pacients poden mantenir-se estables durant llargs períodes, tot i que generalment el pronòstic és més reservat. La supervivència dependrà del grau d’afectació hepàtica, del control de l’encefalopatia hepàtica i de l’aparició de complicacions secundàries.
Cures i qualitat de vida després del tractament
Molts gossos i gats tractats adequadament experimenten una millora evident del seu benestar. Els episodis neurològics disminueixen, millora la gana, es normalitza el creixement en animals joves i es redueixen els problemes digestius i urinaris associats a la malaltia.
Les cures diàries són fonamentals per controlar la malaltia i millorar la qualitat de vida dels animals afectats:
- Dieta controlada: es recomana una alimentació específica per reduir la producció de toxines i afavorir la funció hepàtica.
- Evitar l’excés de proteïnes: especialment aquelles de baix valor biològic, ja que poden agreujar l’encefalopatia hepàtica.
- Medicació regular: és important administrar correctament els tractaments prescrits, com la lactulosa o els antibiòtics, seguint les indicacions veterinàries.
- Control veterinari periòdic: les revisions permeten monitoritzar l’evolució de la malaltia i ajustar el tractament quan sigui necessari.
- Observació dels signes neurològics: els canvis de comportament, la desorientació, els tremolors o les convulsions s’han de comunicar al veterinari al més aviat possible.
Amb un maneig adequat i un seguiment veterinari regular, molts gossos i gats amb shunt portosistèmic poden gaudir d’una bona qualitat de vida.
És més freqüent en gossos o en gats?
El shunt portosistèmic és considerablement més freqüent en gossos que en gats.
En els gossos, sol diagnosticar-se en animals joves i existeix una clara predisposició genètica en determinades races, especialment Yorkshire Terrier, Maltès, Shih Tzu, Caniche, Schnauzer miniatura, Jack Russell Terrier, Labrador Retriever o Irish Wolfhound, entre d’altres.
En els gats és una malaltia menys freqüent, tot i que també pot presentar-se de forma congènita. Les races Persa, Himalaià i els mestissos semblen tenir una predisposició més gran. A més, els gats afectats solen mostrar signes neurològics, hipersalivació i retard en el creixement amb més freqüència que els gossos.
Què passa si no es tracta el shunt portosistèmic?
Si el shunt portosistèmic no es diagnostica i es tracta adequadament, les toxines que haurien de ser filtrades pel fetge continuen acumulant-se a l’organisme, provocant un deteriorament progressiu de la salut de l’animal.
Les principals conseqüències poden incloure:
- Empitjorament dels símptomes neurològics, com desorientació, tremolors, convulsions o encefalopatia hepàtica.
- Retard en el creixement i pèrdua de pes, especialment en animals joves.
- Problemes digestius recurrents, com vòmits, diarrea i falta de gana.
- Formació de càlculs urinaris i alteracions del sistema urinari.
- Deteriorament progressiu de la funció hepàtica, a causa del baix aport sanguini al fetge.
En els casos més greus, les complicacions neurològiques i metabòliques poden arribar a comprometre seriosament la qualitat de vida i fins i tot posar en risc la vida de la mascota. Per això, el diagnòstic precoç i el tractament adequat són fonamentals per millorar el pronòstic.
En resum, el shunt portosistèmic és una malaltia vascular que pot afectar greument la salut de gossos i gats en impedir que el fetge realitzi correctament la seva funció de filtratge de toxines. Tot i que pot provocar símptomes neurològics, digestius i urinaris importants, un diagnòstic precoç i un tractament adequat permeten millorar significativament el pronòstic i la qualitat de vida de molts pacients. Davant de qualsevol signe compatible, especialment en animals joves amb retard en el creixement o alteracions neurològiques, és fonamental acudir al veterinari per realitzar un estudi complet i instaurar el tractament més adequat al més aviat possible.
En cas de dubtes que requereixin atenció urgent, a SURvet posem a la seva disposició atenció veterinària al nostre hospital 24 hores, gràcies a un equip que l’atendrà tots els dies de l’any en horari nocturn o de festius. Pot contactar amb el nostre centre a través del telèfon. +34 934 594 500.
Publiqueu un comentari
· web by 
