Paparres en gossos i transmissió de malalties

La desparasitació -interna i externa- dels nostres animals domèstics és important; a més de per motius higiènics per raons de salut. I és que els paràsits, com ara les paparres, són transmissors de malalties. En aquest article, l’equip de SURvet, volem parlar-vos de diferents malalties que poden transmetre aquests paràsits i de la seva gravetat.

Què són les paparres?

Les paparres són paràsits que s’alimenten de la sang dels nostres animals domèstics, sobretot gossos, encara que ataquen mamífers com gats i éssers humans. Les paparres són vectors de malalties infeccioses, transmissores de tifus o malaltia de Lyme. Tenen vuit potes que fan servir per fixar-se a la pell de l’animal al qual parasiten, perforen la primera capa de pell i succionen la sang. Durant el temps en què la paparra roman fixada a la pell de l’animal alimentant d’aquest és quan es produeix la transmissió de la malaltia.

Altres paràsits com mosquits, polls i puces també s’alimenten de sang, afecten les nostres mascotes i són transmissores de patologies.

Quines malalties poden transmetre les paparres?

Anaplasmosi

L’Anaplasmosi canina és una malaltia transmesa per paparres de l’gènere Anaplasma platys o A. phagocytophilum. També pot afectar els humans. En molts casos és una malaltia asimptomàtica, és a dir, els animals que la pateixen no manifesten signes clínics. En cas que aquests existeixin, els més habituals són febre, letargia, falta de gana, diarrea …

En cas que un pacient resulti positiu en Anaplasmosi, el tractament més indicat serà de tipus antibiòtic.

Babesiosi (o Babesiasi)

És una malaltia parasitària similar a la malària provocada per protozous del gènere Babèsia gibsoni i Babesia canis i que sol afectar els animals domèstics, especialment als gossos. Igual que en el cas de l’Anaplasmosi, la infecció amb paràsits de la babèsia pot ser asimptomàtica o causar malalties lleu no específiques.

La babesiosi, en el gat, és molt menys freqüent.

En cas de presentar símptomes, els que existiran amb més freqüència són anèmia hemolítica, hematúria, depressió… mucoses pàl·lides, anorèxia, vòmits, debilitat, icterícia, limfadenopatia i Edema periorbital.

En casos parasitació greu en animals molt joves, en funció de la gravetat del cas clínic, la Babèsia pot arribar a originar la mort de l’animal.

En funció del quadre clínic del pacient, el tractament s’ha de basar en fàrmacs antiprotozoaris, que es complementaran amb l’ús d’antibiòtics. En casos de gravetat serà necessària l’administració d’hemoderivats o transfusions de sang per evitar els problemes derivats per hipòxia (deficiència d’oxigen a la sang).

Erliquiosis canina (Ehrlichiosis o Erliquia canina)

Aquesta malaltia que també transmeten les paparres i que afecta els gossos (però que també pot contagiar als humans) és causada per un bacteri (Rickettsia) anomenada Ehrlíquia Canis. Afecta el sistema immunitari dels gossos, produeix quadres d’anèmia (més o menys lleu, en funció del grau) i afecta la medul·la òssia.

Aquests són alguns dels signes que poden manifestar els pacients que pateixen Ehrliquiosis:

• Canvis en l’estat d’ànim, pèrdua de gana.
• Letargia i descoordinació.
• Hemorràgies i convulsions espontànies.
• Inflamació dels ganglis.
• Problemes respiratoris.
• Febre, sagnat nasal (Epistaxi), Uveítis.

L’Erliquia es diagnostica a través d’una analítica de sang. Pot ser una malaltia fatal si no es tracta de forma ràpida i adequada. El tractament es realitza mitjançant antibiòtics, i cal fer analítiques i proves diagnòstiques fins a assegurar-nos de la seva completa desaparició.

Hepatozoonosi

L’Hepatozoonosi, igual que la Babesiosi, és provocada per protozous, per transmissió produïda per la picada de paparra. Afecta sovint a animals que ja es troben febles arran d’una altra patologia o malaltia.

Els signes clínics en animals que pateixen Hepatozoonosi poden ser febre intermitent i persistent, aprimament, diarrea, depressió, dolor ossi, parèsia (és a dir, pèrdua incompleta de la mobilitat d’un múscul o grup de músculs), paràlisi posterior,… i aquests signes apareixen i desapareixen cíclicament.

Enfermedad de Lyme

La Malaltia de Lyme també és denominada Borreliosis Canina.  La causa l’espiroqueta Borrelia burdogferi i és transmesa per paparres del gènere Ixodes. És una malaltia relativament poc coneguda (va ser detectada i descrita en gossos per primera vegada tot just fa una dècada) i pot afectar el sistema nerviós central del pacient infectat. En casos greus i crònics, el pronòstic serà reservat.

Els símptomes són depressió, febre, anorèxia, dolor articular, a més de dolor generalitzat i coixesa intermitent, També pot existir (encara que menys freqüentment) efusió abdominal (és a dir, presència de líquid lliure en adbomen) i limfadenopatia.

Per tractar la Malaltia de Lyme es faran servir antibiòtics. El tractament pot ser prolongat en el temps; s’hauran de tractar també les afectacions en el SNC.

Febre maculosa de les Muntanyes Rocoses (RMSF)

Aquesta malaltia bacteriana (causada pel bacteri Rickettsia rickettsii) també es pot transmetre a humans: per a nosaltres és potencialment mortal i ens produeix erupció, mal de cap i febre alta.

En gossos és una malaltia també greu: pot afectar individus de totes les edats, mides i races. El bacteri que produeix aquesta malaltia viatja a través de torrent sanguini i es reprodueix en les cèl·lules dels vasos sanguinis, la qual cosa provocarà problemes d’inflamació i contracció en aquests gots.

Els símptomes, entre d’altres, són similars als d’altres infeccions:

• Vòmits, febre, diarrea.
• Letargia, inflor a les cames o cara.
• Tos, disminució de la gana.
• Dolor muscular i a les articulacions.
• Augment de la temperatura corporal.

És una malaltia complicada de diagnosticar només a partir dels seus símptomes. S’hauran de realitzar analítiques de sang (incloent recompte sanguini complet de glòbuls vermells i blancs), orina i radiografies.

Ja que la RMSF és causada per un bacteri, s’usen antibiòtics per tractar aquesta malaltia. En cas de gossos, de no tractar-se, pot ser una infecció també mortal.

És perillós el contagi a través de la picada de paparra?

Com haureu pogut llegir en aquest article, algunes de les malalties que es produeixen pel contagi mitjançant picada de paparres són greus, fins i tot mortals; a més hi ha el perill de la seva transmissió a humans. El control de les paparres i altres paràsits externs (puces, mosquits, polls …) i interns es realitza a través de la desparasitació, és a dir, l’administració de productes i fàrmacs que els eliminen.

En el cas de paparres, un cop aquestes ja estiguin adherides a la pell, serà necessària la seva eliminació manual. Si posteriorment es presenta qualsevol símptoma com els descrits anteriorment, serà necessari acudir a un veterinari.

A SURvet comptem amb el personal especialitzat en veterinària per poder atendre el vostre animal domèstic ràpidament. Podeu contactar amb el nostre equip mèdic a través del telèfon 934 594 500.