Megaesòfag gossos i gats: causes, símptomes i tractament

La funció de l’esòfag és la de transportar els aliments sòlids i líquids des de la faringe fins a l’estómac, però es poden presentar alteracions que afecten el funcionament normal i causen el que es coneix com a megaesòfag.

El megaesòfag (dilatació de l’esòfag) és una afecció que es presenta com un trastorn debilitant i greu, i si no es tracta adequadament, pot degenerar i provocar la mort del gos o del gat.

Hi ha races de gossos i gats que estan predisposats a patir aquesta patologia a causa de la seva genètica. En general, afecta amb més incidència races de gossos grans, com el Pastor Alemany, el Gran Danès i el Setter Irlandès; també l’Schnauzer miniatura, excepcionalment entre les races petites.

En aquest article, des de SURvet,  parlarem d’aquesta malaltia, caracteritzada per la presència de regurgitació (expulsió del menjar des de l’esòfag, sense pair), entre els símptomes més destacats, així com de les causes i el tractament, del pronòstic de vida i, també, de com alimentar un gos o gat amb megaesòfag, ja que és un aspecte bàsic per millorar la qualitat de vida de la nostra mascota.

Què és megaesòfag en gossos i gats?

El megaesòfag a gossos i gats és una dilatació esofàgica que es produeix a causa d’una paràlisi dels músculs de la paret de l’esòfag.

L’esòfag connecta la laringe amb l’estómac, transferint els aliments sòlids i líquids mitjançant moviments musculars. Quan la nostra mascota es veu afectada per aquesta malaltia, els músculs pateixen una paràlisi total o parcial i l’esòfag tendeix a dilatar-se, cosa que dificulta la deglució i l’assimilació dels aliments.
Com que no es pot alimentar correctament, la nostra mascota es va afeblint, a més que hi ha el risc que es produeixi una deglució desviada (el contingut alimentari es desvia cap al respiratori) i, si no et tracta a temps i de manera adequada sota la supervisió d’un professional veterinari, aquesta patologia pot comportar la mort del nostre gos o gat.

Quins són els símptomes per detectar que el meu gos o gat té megaesòfag?

El símptoma més visible és la regurgitació parcial o total dels aliments no digerits, però hi ha altres característics d’aquesta malaltia:

• Halitosi i hipersalivació.
• Aprimament: en no realitzar-se una digestió completa, el gos o el gat perd pes visiblement.
• Fan voraç: en no poder ingerir aliment, presenten gana amb nerviosisme. La nostra mascota intentarà alimentar-se, però no podrà assimilar el menjar ni els nutrients.
• Altres símptomes: tos, dificultat per respirar, que poden ser signes de pneumònia per aspiració.

Causes del megaesòfag en gossos i gats

La dilatació megaesofàgica en gossos i gats es pot classificar en tres tipus:

• Congènita: el gos o el gat presenten símptomes des de cadells, quan un cop acabada l’etapa de lactància comencen a ingerir menjar sòlid i el regurgiten. Aquesta patologia és deguda a una disfunció neuromuscular.
• Primària adquirida (o idiopàtica): es presenta en l’edat adulta, a causa de la presència de neurotoxines o causes hereditàries, entre altres possibilitats.
• Secundària adquirida: es produeix a escala metabòlica, neurològica, per immunodepressió, per motius tòxics, infecciosos, inflamatoris, entre altres causes.

El megaesòfag té cura?

El megaesòfag en gossos i gats adults és irreversible, encara que, amb les cures adequades, alguns amics de quatre potes poden sobreviure molts anys. Per això és essencial la cura extrema en l’alimentació i prestant especial atenció a la presència i evolució de malalties respiratòries, que amb aquest diagnòstic, el megaesòfag es pot complicar resultant fatal.
En el cas dels cadells amb megaesòfag congènit, poden dur a terme una vida completament normal amb seguiment veterinari.

Si es cuida la salut del gos o del gat i se segueixen les recomanacions i el tractament del veterinari, els pacients poden viure amb normalitat i amb qualitat de vida.
Si es presenta pneumònia per aspiració alimentària, llavors el pronòstic serà reservat, ja que qualsevol aliment, en ser aspirat, s’allotjarà en tràquea i pulmons, produint pneumònia amb baixes probabilitats de supervivència.

Diagnòstic i Tractament

El diagnòstic del megaesòfag sempre es realitza per part del professional veterinari, un cop realitzades anamnesis (exploració clínica), recopilació de la història mèdica i proves d’imatge per avaluar la gravetat:

1. Radiografia de Tòrax: És la primera prova que es fa i permet visualitzar l’esòfag dilatat, ple d’aire, menjar o líquid. Aquesta imatge pot mostrar un esòfag anormalment eixamplat, cosa que és indicativa de megaesòfag.
2. Estudi amb contrast (esofagograma): S’utilitza un mitjà de contrast com el bari per ressaltar l’esòfag a la radiografia. Aquest procediment ajuda a avaluar com es mou el material a través de l’esòfag i pot identificar àrees d’estrenyiment, d’obstrucció o dilatació.
3. Fluoroscòpia: És una radiografia en temps real que es realitza mentre l’animal s’empassa. És especialment útil per observar el funcionament de l’esòfag i detectar anomalies al moviment de l’aliment a través del mateix.
4. Endoscòpia: Tot i que no és una prova d’imatge en el sentit tradicional, l’endoscòpia permet visualitzar directament l’interior de l’esòfag i avaluar-ne l’estat. A més, permet prendre biòpsies si cal per investigar altres possibles causes dels símptomes.

Posteriorment, el tractament serà pautat depenent de la causa que origini la malaltia i després de determinar si és congènit, primari o secundari.

Cal que la nostra mascota es nodreixi correctament, i, a més, cal evitar que sorgeixin complicacions, com la pneumònia per aspiració, causa de mortalitat habitual en aquests casos, com hem comentat al punt anterior.

El tractament farmacològic no restableix la funcionalitat de l’esòfag, però, sempre sota la supervisió del professional veterinari, pot alleujar els símptomes, evitant que degeneri i ajudant el gos o el gat a gaudir de més qualitat de vida.

Quant de temps viu un gos o un gat amb megaesòfag?

Es tracta d’una malaltia greu, per tant, el pronòstic de temps de vida també dependrà del tipus de megaesòfag diagnosticat:

• Si el diagnòstic és megaesòfag congènit, millora de forma espontània amb el temps, per la qual cosa el pronòstic és acceptable.
• Amb diagnòstic megaesòfag secundari, l’evolució de la malaltia anirà associada a la de la malaltia subjacent i de la presència de la lesió neuromuscular permanent.
• En el cas de megaesòfag idiopàtic adquirit, el pronòstic és incert. És essencial l’ús de mesures higièniques i dietètiques correctes, evitant així el desenvolupament de patologies associades.

En qualsevol dels tres tipus de megaesòfag, el pronòstic pot ser fatal si empitjora la malaltia, evoluciona a pneumònia o problemes gàstrics adjacents.

És per això que, davant de qualsevol símptoma, cal un tractament immediat i adequat d’aquesta patologia, sempre sota seguiment veterinari.

Què pot menjar un gos o un gat amb megaesòfag?

Pel que fa al tipus de menjar per a un gos o gat amb megaesòfag, pot seguir una dieta normal, però amb algunes variacions perquè la toleri millor.

Serà l’equip veterinari que tracti la nostra mascota, el que ens informarà del grau de dilatació de l’esòfag i de la conveniència de la textura de l’alimentació, ja que hi haurà gossos o gats amb diferents graus de dificultat per digerir menjar sòlid, per la qual cosa es determinarà si els aliments seran preparats en petits trossos, menys sòlids, en forma de puré o dieta líquida.

Com donar-li menjar a un gos o gat amb megaesòfag?

És convenient que la menjadora i l’abeurador estiguin col·locats enlaire, ja que és important que l’esòfag estigui el més estirat possible, facilitant amb la força de la gravetat que els aliments baixin de la cavitat bucal al sistema digestiu. Hi ha una cadira especial (Cadira Bailey o Bailey Chair) que manté els animals asseguts mentre mengen, així s’aconsegueix la posició vertical i s’evita la regurgitació.

Fotos (C) Bailey Chairs · https://www.baileychairs4dogs.com/

Després de cada ingesta, és recomanable que el gos o el gat mantingui la postura vertical un mínim de temps, entre 10-15 minuts, per assegurar així que el menjar arriba a l’estómac.

També és convenient que es reparteixi la ració diària en diverses preses, recomanant que es realitzin entre 3-4, aconseguint així que la nostra mascota consumeixi quantitats petites més vegades al dia, facilitant-ne la digestió i assegurant-nos la seva nutrició.

Com hem detallat anteriorment, poden ser nombroses les causes que provoquen el megaesòfag, per tant, és difícil evitar la presència de la malaltia. Sí que es poden prevenir els factors de risc amb alguns consells com adequant l’alimentació segons raça, mida, edat i història clínica, portar el nostre amic de quatre potes a revisions veterinàries, tenint la cartilla de vacunació al dia, així com les desparasitacions, controlar pes, ingesta d’aigua, exercici i higiene.

Si el vostre gos presenta símptomes descrits en aquest article o té problemes de regurgitació, ha d’acudir a un professional veterinari. A SURvet posem a la vostra disposició atenció veterinària 24 hores, gràcies a un equip que us atendrà tots els dies de l’any en horaris d’urgència. Si necessiteu atenció veterinària, podeu contactar amb el nostre centre a través del telèfon +34 934 594 500.