Atacs convulsius i Epilèpsia en gossos

Al post d’avui parlarem sobre els atacs convulsius i l’epilèpsia en gossos. Conèix les causes i el tractament a seguir si el teu gos pateix aquestes malalties.

Què són els atacs epilèptics?

Un atac epilèptic és el signe clínic d’una activitat anormal excessiva en el cervell. Els seus signes clínics es poden separar en tres components:

• AURA: la manifestació inicial de l’atac. Pot durar de minuts a hores. En aquest període, els animals poden exhibir un llepat excessiu, salivació excessiva o vòmits. Poden bordar en excés, buscar en excés la nostra atenció o mostrar incapacitat per atendre. Hi ha propietaris que diuen saber quan el seu gos tindrà un atac fins i tot dies abans que es produeixi, arran dels canvis de comportament del seu gos.
• ICTUS: és el moment de l’atac. Es manifesta per moviments musculars involuntaris i / o sensacions o comportaments anormals, que poden durar des de segons fins hores.
• POSTICTUS: el període posterior a l’ictus. L’animal pot mostrar comportament anormal, desorientació, activitat inapropiada d’intestins o bufeta, gana o set excessius o manca d’ells i problemes com debilitat o cegueses, signe que encara existeix afectació neurològica.

Els atacs convulsius es poden classificar en dues categories principals: parcials o generalitzats.

Els atacs convulsius parcials

Els atacs parcials són deguts a una activació d’una part o un hemisferi cerebral o una regió específica del cervell anterior. Qualsevol part del cos pot estar afectada durant una convulsió parcial, depenent de l’àrea del cervell afectada. Si hi ha alteració de la consciència durant l’esdeveniment, es diuen convulsions focals complexes. Segons on es produeix la fallada de la neurotransmissió hi ha diferents formes:

• Atacs focals motors: pot consistir en un tipus simple de contracció estereotipada d’un múscul o grup de músculs o automatismes (mastegar, contraccions rítmiques d’una sola extremitat). La consciència no es veu alterada normalment.
• Atacs focals sensorials: són atacs comportamentals que afecten el sistema límbic: ràbia, agressivitat sense provocació, caça de mosques, córrer en cercles, llepat del sòl, vocalització, mossegat de la cua. Una Aura que no evoluciona a pèrdua de consciència és un atac focal sensorial.
• Atacs focals autonòmics: aquests atacs són rars i causen signes com vòmits, diarrees i dolor abdominal. Hi ha una síndrome que es caracteritza per sialorrea (baveig), disfàgia (problemes per empassar) i un augment dolorós de les glàndules salivals que és probablement una forma d’atac focal autonòmic. Un atac parcial es pot generalitzar. Aquest tipus d’atacs està associat amb major prevalença amb una alteració estructural del cervell (neoplàsies, isquèmies cerebrals…).

Els atacs convulsius generalitzats

Els atacs generalitzats indiquen afectació dels dos hemisferis cerebrals simultàniament. Normalment hi ha pèrdua o disminució de la consciència i les manifestacions motores són bilaterals. Els atacs generalitzats poden mostrar una o diverses de les següents fases, amb una combinació d’activitat tònic-clònica, sent les més comunes:

• Tòniques: contracció muscular augmentada i mantinguda en el temps. L’animal sol estar estirat en aquesta fase.
• Mioclòniques: contraccions sobtades de músculs aïllats o de grups de músculs, breus i involuntàries.
• Clòniques: mioclònies regularment repetitives, que afecten el mateix grup muscular i es perllonguen en el temps.
• Atòniques: pèrdua sobtada de to muscular que sol durar 1-2 segons o més.

Per què es produeixen els atacs epilèptics?

Un atac ens indica que hi ha un problema en el cervell, però no ens indica la causa. L’objectiu en l’avaluació diagnòstica que realitzem els veterinaris és saber la causa subjacent, avaluar el risc de recurrència i establir la necessitat de medicació.

• L’atac epilèptic primari es diagnostica si no s’identifica cap altra causa. Aquest terme es reserva en medicina humana com “epilèpsia hereditària”.
  S’ha documentat epilèpsia associada a la raça en Beagles, Pastor belga, Keeshond, Daschund, Caniche miniatura i Husky. Altres races que la pateixen són Pastor alemany, Collie, Setter islandès, Caniche mitjà i Golden Retriever. L’epilèpsia idiopàtica (que es diagnostica quan no es pot trobar una causa que expliqui les convulsions) és més comuna en gossos de raça gran, d’entre 6 mesos i 5 anys i quan l’interval entre el primer i segon atac és superior a 4 setmanes.
• L’atac epilèptic secundari és el resultat directe d’una estructura cerebral anormal. Les condicions que s’inclouen són problemes del desenvolupament cerebral, inflamació, tumors o cops. Un animal es considera epilèptic si es diagnostica epilèpsia primària o secundària recurrent, indicant la presència d’un problema cerebral crònic.
• L’atac epilèptic reactiu és una reacció del cervell normal a insults sistèmics transitoris o estrès fisiològic. Un pacient amb atacs epilèptics recurrents no es defineix com epilèptic perquè no hi ha un problema cerebral primari subjacent a l’activitat convulsiva. Se sospitarà epilèpsia reactiva o secundària en gossos que tenen un atac inicial quan són més joves d’1 any o majors de 5, l’interval inicial entre el primer i el segon atac és inferior a 4 setmanes o el primer atac observat és parcial.

Si el nostre gos pateix un atac … què podem fer?

Si el nostre gos pateix una crisi epilèptica, en funció a la intensitat i durada, aquestes són algunes recomanacions:

• Conserveu la calma i intenteu posicionar el gos de manera que no es doni cops contra mobles o objectes, o pateixi una caiguda des d’un lloc elevat.
• Proveu tombar al vostre gos sobre una superfície tova (llit o coixí) perquè estigui còmode i no es doni cops durant les convulsions.
• No manipuleu la seva boca o llengua. Pot mossegar-se-la accidentalment, o mossegar-nos sense voler.

Durant els minuts posteriors a un atac epilèptic, un gos pot quedar absolutament esgotat i sentir-se confós; en funció de la gravetat, fins i tot perdrà l’orientació i/o visió. El millor que podem fer és proporcionar al gos aigua fresca i neta i un lloc tranquil en el qual recuperar-se.

La medicació que pautem amb el nostre veterinari i un ambient relaxat i tranquil ajudarà a augmentar el temps entre atac i atac i millorar, així, la qualitat de vida del pacient.

Pot un gos morir arran d’un atac epilèptic?

L’epilèpsia, com a patologia, no implica la mort del nostre gos, però pot suposar -en funció de la intensitat- un accident greu. Un episodi epilèptic és un procés espectacular, però és molt improbable que un atac epilèptic causi la mort. Una altra cosa diferent és que els episodis es donin en intervals de temps cada vegada més curts. En aquest cas, ens podem trobar davant del que es defineix com a “status epilepticus (SE)”, que correspon a una crisi epilèptica única o repetides que persisteixen per un temps suficient per potencialment produir dany neurològic, situació el desenllaç del qual sí que podria ser fatal.

Tractament per l’Epilèpsia en gossos

L’objectiu final de la teràpia antiepilèptica és mantenir un estatus lliure d’atacs. Abans de començar un tractament tant propietaris com veterinari han de tenir una idea del que s’ha d’esperar. El primer és saber que el control no equival a l’eliminació dels atacs. Es pretén disminuir el nombre i gravetat dels atacs i les complicacions “post ictus” (l’estat d’inconsciència posterior a patir les crisis), al mateix temps que es pretén augmentar el període entre atacs.

La decisió de començar la teràpia antiepilèptica es basa en la causa subjacent, la freqüència i tipus d’atacs i els efectes post ictus, i la maximització de la qualitat de vida tant del pacient com del propietari.

Hi ha una llarga llista de fàrmacs utilitzats per al control de l’epilèpsia, tots ells amb els seus avantatges i inconvenients: fenobarbital, imepitoina, bromur potàssic, felbamat, topiramat, clorazepat, zonisamida, gabapentina, levetirazetam, pregabalina …

Un cop instaurada una teràpia, s’han de realitzar mesuraments periòdics de la quantitat de fàrmac present en sang i determinar així si la quantitat de medicació és la correcta. Alhora s’han de fer proves per avaluar la funció hepàtica. Aquests exàmens són importants per tractar de maximitzar el benefici de la teràpia mentre es detecten possibles complicacions com més aviat millor.

Un cop s’inicia el tractament aquest s’haurà d’administrar diàriament al nostre gos. Seran necessàries reavaluacions i sempre hi haurà un cert risc que es creïn situacions d’emergència, a més dels riscos inherents a la medicació. S’ha de tractar cada animal de forma individualitzada, amb la filosofia que la prevenció és millor que la intervenció.

Si el vostre gos pateix atacs convulsius i necessita atenció d’urgència,
contacteu amb el nostre equip mèdic al 934 594 500. Us atendrem 24×7 a Diagonal 317.